Odiar com a mètode de supervivència

És recurrent des de l'anticatalanisme, ja sigui polític, cultural i darrerament lingüístic, denunciar l'existència d'un "imperialisme català" fonamentat en els Països Catalans. Aquesta paraula va aparèixer per primera vegada l'any 1886, en el període anomenat la Renaixença. Però el terme "Països Catalans" va restar novament amagat en els vells calaixos fins que a la dècada dels seixanta del segle passat l'assagista valencià Joan Fuster, i el nacionalisme marxista (imbuït d'un discurs d'alliberament nacional més afí al tercer món que al d'un estat de classes) denunciava que els Països Catalans eren una colònia de l'estat espanyol. Les postures anticatalanistes no resten mai buides. Si es vol atacar una nació es necessita una "altra nació" per destruir-la o debilitar-la fins a la seva desaparició. L'autèntic negacionisme en vers Catalunya es una fal·làcia que no s'aguanta per enlloc, si s'ataca el sentiment nacional d'un individu que se sent català, s'ha de fer referència explícita a una altra nació, i aquesta passa per la "nació espanyola", que fins a la Constitució de Cadis del 1812 no existia. El peix petit ha de sobreviure a les envestides del peix gran. El xoc entre dos nacions acaba o comença quan una de les dues domina l'altra.

L'historiador Enric Ucelay-Da Cal, preconitzava la Lliga Regionalista de principi de segle XX com un motor de transformació "català" partint sempre amb un estat espanyol més plurinacional, encara més, la burgesia catalana demanava un imperi similar a l'austrohongarès, on s'acceptés la diferencia nacional com un fet natural de l'estat. De fet, avui en dia Convergència i Unió (herència política de la Lliga) segueix aplicant el model de "transformació", sempre amb la idea al cap d'un estat espanyol més integrador amb les nacionalitats que l'integren. Tant la Lliga de Francesc Cambó com la Convergència i Unió del segle XXI mai han assetjat el seu discurs polític en un antiespanyolisme tàcit i intransigent, sinó en "compromisos i pactes" amb els poders centrals de Madrid, primer per interessos comercials i posteriorment en interessos polítics.

Per entendre l'anticatalanisme a la Catalunya d'avui, hem de parlar del polític andalús Alejandro Lerroux, de principi de segle XX. La seva trajectòria és plena d'alts i baixos, però el seu anticatalanisme basat en el model explotador del treball va crear escola, Lerroux ho tenia clar: els burgesos catalans explotaven els immigrants espanyols. Un clar exemple d'un anticatalanisme disfressat de discurs social. També cal remarcar que en el tardofranquisme, concretament l'any 1981, amb el Manifiesto dels 2.300, un sèrie d'intel·lectuals espanyols que residien a Catalunya posicionaven les tesis d'un anticatalanisme més revisat i acurat, on es va introduir la novetat d'atacar i dividir per la llengua d'ús. L'any 1996 el Foro Babel apostava novament per la via idiomàtica, creant un grup de pressió per implantar l'ús del castellà a Catalunya. Si amb anterioritat era el sentiment nacional, l'explotació a l'immigrant o la cultura escrita, aquesta vegada es feia un pas més, dividir i seccionar per l'idioma matern.

Sempre és més fàcil cremar el que està construït? Per què la llengua s'ha convertit en l'única sortida política dels anticatalanistes? La manca d'arguments, la falta d'idees, la "poltrona" política, alguna subvenció que mai va arribar a bon port, promeses de càrrecs incompletes, etc.

(publicat al Regió7 el 18/05/12)

Externalitzar la pobresa, negoci de futur?

Les societats classistes utilitzen el fenomen de la pobresa com una eina de distensió per exercir un poder legislador sobre les poblacions que controlen. Marx afirmava que, en el capitalisme, com més enorme és el creixement de les fortunes empresarials, més gran és la depauperació de la població. Càritas assegura que la majoria de les persones que busquen assistència social provenen de l'atur. En què quedem? Repartir beneficis abans per evitar caure en la pobresa a llarg termini? El que presumptament no farà Càritas ni cap altra empresa d'almoines assistencials és conscienciar aquestes persones en situació de pobresa o risc d'exclusió social en la dialèctica de per què realment són pobres. Actuen de placebo del sistema, una cambra fosca on als pobres se'ls engreixa amb mentides i sucres de colors fins que tard o d'hora tornin a la crua realitat, ja que queda demostrat que la caritat i l'almoina només purguen la pobresa, però no l'elimina de soca-rel. La pobresa és sistèmica i té l'origen en la relació capital-treball, i les diferències que genera. Es poden organitzar bancs d'aliments, menjadors socials, o crear institucions per atendre els més necessitats, que solament ajudaran a suavitzar el rigor de la pobresa en aquests col·lectius. El gran poder (la gran banca i les multinacionals majoritàriament) disposa dels mecanismes per exercir el control sobre els empobrits: la política i llurs lleis, l'assistència social i, en última mesura de forma punitiva clarament, la repressió policial, judicial i penal. 

En el capitalisme estructural, la pobresa neix de l'explotació, de la diferència entre la riquesa que produeix el treballador/a, però com que és apropiada pel capitalista de torn, aquest lliura a l'obrer una part inferior en forma de salari. És a dir, el treballador sempre percep una part menor de la que produeix, i l'empresari s'apropia la diferència que pertocaria al treballador/a, el que es coneix com la plusvàlua. Cal dir que les administracions sovint s'han excedit a l'hora de regular la convivència, tot volent monopolitzar no només la força o la violència, sinó fins i tot la solidaritat, la qual cosa ha generat una de les pitjors formes d'alienació política i impotència en bona part dels ciutadans. Així per sobre, el moviment del voluntariat i les ONG de signe divers tindrien un mèrit especial pel fet de desenvolupar la seva tasca solidària en una època tan individualista com la nostra. Ens agradi o no, som així, per una bona idea ens mobilitzem seguint falses consignes passatgeres i transitòries, però, en canvi, la realitat de la pobresa ens rellisca totalment perquè no l'entenem o senzillament no podem contrarestar-la amb mesures dissuasives com l'almoina o la caritat. 

Això em porta a fer-me preguntes: els partits d'esquerra en els diferents parlaments i administracions, no s'han convertit en aparells del poder? Els elements conservadors i la dreta política encaixen millor els cops i els canvis bruscos que els progressistes i l'esquerra política? Qui marca la diferència entre els més pobres i els no tan pobres?

(publicat al Regió7 el 20/04/12)

ALTERNATIVES al vehicle privat, un autèntic colador

Els preus de la gasolina i del gasoil han augmentat la setmana passada el 0,98% i l'1,91%, respectivament, i han marcat nous rècords històrics a les estacions de servei. El cas de la gasolina és realment preocupant, el preu del litre de gasolina súper 95 va encadenar la seva cinquena setmana consecutiva de rècord històric i ha trencat per primera vegada la barrera dels 1,45 euros. Ara mateix si volem omplir el dipòsit del nostre vehicle amb preus còmodes, ni el Principat d'Andorra és la solució, ja que la diferència de preus amb l'estat pirinenc tan sols és 12 cèntims inferior. A data d'avui, els estats europeus amb el preu del litre més barat ens queden francament molt lluny: Estònia i Bulgària. Els preus a Europa han arribat a aquest límit perquè el barril de Brent va començar l'any a 109 dòlars i actualment ja costa 129 dòlars. Encara així, la xifra no ha assolit el màxim històric de l'estiu del 2008, quan va pujar fins als 146 dòlars, però tot fa l'efecte que se superarà si l'escalada de preus continua augmentat. Davant aquest panorama, quines són les alternatives "reals" davant l'augment de preus del combustible? Quines alternatives possibles tenim a Manresa, si optem per deixar el vehicle privat a casa? En proposo tres.

La primera alternativa real seria, el sistema de car sharing, o cotxe multiusuari, un sistema de mobilitat col·lectiva que consisteix en una empresa o cooperativa que gestiona una flota d'automòbils i els posa a disposició dels seus abonats (amb horaris i agendes predestinades prèviament). Un mateix vehicle pot ser utilitzat per qualsevol abonat al servei, d'aquesta forma s'evita tenir un cotxe aparcat en un garatge o en un carrer perquè ens resulta impossible mantenir el seu manteniment, primer tècnic i segon, fiscal. L'únic inconvenient és que amb l'actual crisi seria difícil coordinar un vehicle per diferents persones, pels caòtics horaris laborals que fa anys que ens han imposat de facto, com els maleïts torns partits de feina que ens obliguen a fer fins a quatre viatges en un mateix dia per anar de la feina a casa, i de casa a la feina.

La segona alternativa seria fiscal i aniria directament lligada a un sistema públic de transport realment útil i adaptat a persones de diferents edats, perfils socioculturals i ocupacions laborals. La zona verda, que tant reclamo com a solució per a l'estacionament "controlat" a Manresa, seria una forma altament recomanable de generar ingressos que podrien destinar-se a sistemes útils de transports col·lectiu com són els autobusos urbans, els trens de rodalia o fins i tot els tramvies, que ara mateix tornen estar de moda. En aquesta llista no he posat les bicicletes, per un senzill motiu: no són sistemes d'ocupació massiu de transport. Torno a repetir, i que em perdonin els fanàtics, que la bicicleta és un grandíssim error si es vol pensar en un sistema alternatiu al cotxe privat per ciutats de perfil com Manresa, perquè la seva població és minsa comparada amb grans urbs com Barcelona, París o l'avantguardista Àmsterdam. La bicicleta, a títol individual, sí que és una resposta econòmica i altament ecològica, ja que les persones amb un físic mínimament preparat poden utilitzar-la per desplaçar-se al seu lloc d'origen final, ja sigui a la feina o casa d'un amic.

La tercera alternativa seria la més bàsica, caminar. Ras i curt, no fa falta ser un heroi entre herois si et lleves 20 minuts abans i optes per la via més humana. O potser sí?

(publicat al Regió7 el 27/03/12)

La nova política. Dedicació exclusiva al Twitter?

Algunes tecnologies tenen la virtut d'haver nascut en el moment precís. Twitter és una d'aquestes. La poderosa eina de comunicació, que avui fan servir milions d'usuaris a tot el món, va ser creada l'any 2006, quan acabava d'explotar l'anomenat Internet 2.0 i l'ús dels primers smartphones i els ordinadors portàtils cada cop més petits. Ningú va imaginar llavors la rellevància política que adquiriria només sis anys més tard, després d'un creixement exponencial brutal, fins al punt que el seu àlter ego, Facebook, comença a posar-se nerviós amb la missatgeria de 140 caràcters.

Twitter és ara mateix futbolistes, escriptors mediàtics, actors, ballarines, perfils falsos per fer burla i escarni, grups de música, sindicats policials posant-se medalles per multar a tort i a dret, periodistes que s'avancen fins i tot a les notícies... i sobretot polítics, molts polítics. És cert que els polítics han fet servir les xarxes socials per pura propaganda, però diria que aquest és el cas concret de Facebook i no pas de Twitter. Allà la majoria de polítics s'hi promocionen i no interactuen amb els "amics", ja que deixar carta blanca o simplement descobrir-se públicament és altament perillós, un polític que vol triomfar necessita controlar el seu entorn, i vigilar que els draps bruts estiguin sempre tancats en un armari per evitar problemes.

En els temps que corren, quan un polític crea un compte a Twitter, com a mínim som molts els que mirem quan falta per a les properes eleccions. És aquesta la credibilitat que molts polítics tenen a Internet? Probablement sigui així, és per això que sovint no és fàcil començar a "treballar" en una xarxa social, ja que es veu en l'ús d'aquesta eina com quelcom electoralista i propagandística: prevalen les consignes clàssiques, missatges en contra els rivals polítics i fotografies de trobades i congressos vés a saber on. Una de les grans obsessions dels polítics que volen fer ús electoral de les xarxes és tenir una gran comunitat de gent, el més important, però, no és el nombre de seguidors al Twitter ni d'amics al Facebook sinó la qualitat de les interaccions que es realitzen en el si de la xarxa. L'ús concret de Twitter és una espasa de doble tall, permet que molts ciutadans anònims puguin deixar en evidència o entaular un diàleg amb un polític, però al mateix temps és també una eina que ens aïlla més: primer entre nosaltres i al mateix temps als polítics. Cada cop se sent més que "els polítics obren abans un compte de Twitter que la porta del seu despatx".

Antigament, segons m'explicava el meu pare, per anar al despatx de l'alcalde de Manresa només es requerien tres coses bàsiques: bona educació, paciència i respecte. Ara tens 10 comptes de regidors (probablement en són més) que es passen el dia explicant la seva agenda i les seves reunions, cosa que s'agraeix, però al mateix temps denota la buidor humana, l'ascendent burocratització d'un oficinista de torn i la mediocritat que s'ha instal·lat en la política els darrers anys, on preval quedar bé amb els teus responsables polítics per sobre de quedar bé amb ciutadania que encara es decideix anar a votar.

(Publicat al Regió7 el 20/03/12)

On són els meus diners?

L'origen del negoci bancari es remunta a quan l'or era el diner real i, com a tal, el guardava l'orfebre en el seu magatzem. Com que l'or era molt incòmode de traslladar, els diners en circulació eren participacions d'aquest diner metàl·lic. Un dia, l'orfebre, convertit ja en un banquer, va pensar que podia cobrar interès pel préstec d'aquestes participacions i per compensar-ho va començar a pagar un interès menor als dipositaris d'aquest or. Així es va iniciar a Europa el negoci bancari. A casa nostra, les finances catalanes s'han d'explicar amb el decret del 19 de març del 1874 que suprimí la facultat d'emissió de paper moneda per donar-la, en règim de monopoli, al Banc d'Espanya. Els altres bancs, fins llavors emissors, s'hagueren d'associar amb el banc central (banc "nacional") o bé continuar els seus negocis exceptuada la facultat d'emissió.

Davant de l'esclat de la bombolla immobiliària i la consegüent crisi en el sector, els bancs i caixes han sortit al rescat de les grans empreses dedicades a la construcció i venda d'habitatges, s'han quedat directament les despulles i escombraries de constructores, immobiliàries, empreses de reformes integrals, majoristes de material de construcció, minoristes especialitzats... que senzillament han desaparegut, via embargament o directament amb la fuga dels capitals per evitar ser plomats pels proveïdors i en alguns casos pels estrambòtics cobradors del frac. Una funció dels bancs i les caixes és treure rendiment dels estalvis que la gent normal i corrent els deixa després de treballar, normalment durant moltes hores i quasi sempre mal pagada, amb clàusules de penalització si retires els teus estalvis o deixes un descobert al teu compte corrent.

El diner que es crea avui dia, es crea bàsicament a partir del préstec, és a dir en forma de deute, ja sigui públic, comercial o de particulars anònims que volen adquirir béns de luxe de major qualitat. I per més inri, quan es retornen els deutes, aquest diner desapareix novament, amb aquesta fórmula el sistema financer disposa d'una eina per ampliar o eliminar el diner en circulació. Els diners els creen els bancs centrals, però sobretot ho fan els bancs privats, que operen com una societat mercantil. Només entre el 3% i el 5% dels diners en circulació han estat creats pels bancs centrals (com el Banc Central Europeu que ens regeix actualment), la resta els creen els bancs privats a través dels crèdits, a través de complexos sistemes d'especulació financera, amb grans xarxes comercials que arrelen i fructifiquen en la majoria de sectors de la macroeconomia globalitzada.

Si fa 25 anys era quasi un accident que es concedís una hipoteca a més de 20 anys, aquesta possibilitat s'ha doblat expressament, des dels bancs i caixes, fins als extrems d'arribar a firmar-se hipoteques de 35 i 40 anys i amb condicions altament draconianes si no compleixes els terminis a l'hora de pagar.

Amb aquesta acció tan simple i alhora tan maquiavèl·lica, la banca ha facilitat i provocat l'encariment dels habitatges i sobretot del sòl on es construeixen aquests habitatges, ja que augmentant la capacitat d'endeutament de les persones ha fet créixer els preus que tenim capacitat de pagar.

(publicat al Regió7 el 9/03/12)

L'ascens dels mediocres, un àpat per digerir?

Permeteu que abans de tot digui que el greu problema que té l'estat espanyol no radica en el seu dèficit pressupostari, ni en les seves entitats bancàries, ni en l'atur. L'autèntic llast de la societat moderna del segle XXI de casa nostra és l'ascens dels mediocres a les institucions públiques, però també en el sector privat, sobretot a la banca. La història es pot resumir així: es comença pel típic ajuntament petit, es passa pel circ de les microadministracions o centres de recol·locació i s'acaba en algun àpat dels patricis de la política professional, a costa dels ingenus plebeus, com serien els consells comarcals i les diputacions. També et pot tocar la loteria en forma de càrrec de confiança, individus que són escollits a dit pel líder del partit com si fos una dictadura bananera de la dècada dels 50 d'Amèrica Central, amb dietes i sous del mateix calibre que el d'un càrrec públic escollit a les urnes. En el món dels alliberats sindicals, la cosa seguiria el mateix camí, però amb menys salts.

El mediocre no és gamarús, perquè a diferència del ximple, que no s'assabenta de pràcticament res, el mediocre sap quan ha d'abaixar la persiana i pujar al tren de les oportunitats. El mediocre té la suficient intel·ligència per distingir que hi ha persones molt més capaces que ell, i s'arronsa fins al punt d'obtenir el que vol sense aparentar un interès directe, per evitar caure en desgràcia d'entrada. El mediocre practica el noble art de l'adulació amb els seus superiors i la crueltat amb els inferiors. La fe del convers seria un bon paral·lelisme amb el mediocre que esdevé polític, o acaba de conseller en un banc o caixa de pensions de torn.

El mediocre exerceix la feina de forma implacable, demostrant que l'anterior que ocupava el càrrec era un inepte i segurament un fracassat. El dia a dia és la seva vida professional, la feina és aparentar que treballes de forma despreocupada i quasi altruista, però aquí res es deixa per omplir, i abans ja t'has firmat un sou d'exclusivitat, perquè treballar fora del despatx et distreu de les teves obligacions sagrades.

El mediocre és capaç de realitzar una feina sense tenir cap tipus d'experiència prèvia, uns estudis reglamentaris o avalats per una institució acadèmica, perquè ell, a diferència de nosaltres, forma part d'una estructura eminentment piramidal: el partit polític. El partit polític com més gran sigui, millor, més pastissos podràs digerir si t'emportes la victòria. Malauradament la mediocritat resideix en la política de forma estable aquests últims anys, de la dreta a l'esquerra, i de l'esquerra a la dreta. Els partits petits, que aparentment són més honorables o almenys es presenten amb aquesta carta, aspiren a la vida dels seus rivals més grans: col·locar els seus "amics" i coneguts d'antigues batalles al ring de la política professional, amb dedicació exclusiva, què carai, és igual si ets regidor d'un poble de 15 habitants, la feina és la feina.

És molt segur que a simple vista pugin semblar individus inofensius i afables, no ocupen alts càrrecs de responsabilitat, on es remenen les cireres, però estan ben camuflats, repartits entre els comandaments intermedis (regidories, conselleries...), i des d'allà, es dediquen a sabotejar projectes, però sobretot neutralitzar l'ascens d'altres mediocres més capaços que ells.

(publicat el 23/02/12 al Regió7)